Per Jaume Talens .
Si les guerres es
fecunden s’estava inseminant la primera gran guerra quan al popular carrer Sant
Roc de Tavernes, naixia el primer mascle
de la família, era estiu de juliol del
1912, el dia nou, vivien tres famílies
juntes a la casa pairal. Li posaren per nom, el
del pare, Francisco, i el del padrí, Robustiano, els cognoms del poble
com podeu mirar des dels primers capbreus - llistes de propietaris de la terra
des 1400 - Felis, - acabat amb is, fill de ..., com els
Ferrandis, Melis, Lloris, etc, sempre advertint-t’ho - i Meló – amb accent i sense la n , tornava a
repetir, tot i ser més conegut-. Eren forners per part de l’avi Meló , i en la
tahona era el predilecte de iaio per dues raons, s’havia quedat sense pare massa prompte i prompte li ajudava
amb agudesa a portar els comptes que hi ha al voltant de la xafagor. El primer
cop de mort d’aquest centenari és als sis anys , cau malalt, damunt el primer de
casa, de la grip espanyola, la cucaratxa, ell es salva però no son pare que mor
en 1918. Queda una mare jove, treballant al magatzem, i tres fills,de 6, de 3 i
de 1: Francisco, centenari, Rosa i Angela que moren als noranta-tres anys.
L’estimat i recurrent rector de Tavernes en Josep Escrivà demana emparentar amb
aquesta família Felis-Meló per a viure tant anys com ells. Però les glòries son
resistir en la vida, ai d’aquells que demanen que els vells es suïciden,
aquestos adolescents no saben que parlem d’un resilent de debò. Una segona
possible mort a la guerra incivil espanyola a Belchite, quan tenia
vint-i-quatre anys, l’ametralla una avió que el cap de patrulla l’havia confós com amic, i se
l’emporten amb el conyac del tinent per a que acabarà la vida embriagat contra
el dolor. Sols hi havia la diferencia entre estrelles i barres que portaven els
oficials, quan se les cobrien amb el capot, els dos exercits eren iguals. I
acabà la guerra a l’hospital i a la reserva. I fins a la segona operació amb
noranta anys no havia conegut metges, inclús els equivocava amb les analítiques
que al veure-les pensaven que era d’una persona més jove. Ara, al dos mil dotze, li diguem que mentre
va el carro fa soroll, o precisament per això, fa soroll per que va, però ell
ens diu que el soroll es massa fort . I ens recorda la frase dels grecs, que la
vida no es important, sols navegar. Un
home que ha fet molt, però sistemàtic, als deu anys ja portava el carro i l’aca
per ajudar els majors al camp, havia de portar les seues terres, i als dotze
treballava fent caixons per al tio Mançanet de Simat, era dels bons, per això
prompte va aprendre a negociar. De
quatre pessetes a la setmana a una duro era molt per l’època, i una família
tant necessitada. Ens conten que tingué
una amor, però no va no collar. Fou tant fidel que no ho va tornar a intentar,
la seua germana Rosa tampoc es va casar i fins el final es va fer càrrec d’ella.
Quina paciència en la cura fins el
darrer moment, com si sols fora responsabilitat seua. La metralla de la guerra la porta encara, era
generós, sempre ho ha estat, i eixir voluntari per a construir una
trinxera li porta eixa desgràcia, però fins a prop del vuitanta anys carregava
els camions, ja que pensava ,dins de la seua generositat , que a ell no
l’esperaven com als altres a casa. Estic segur que tots els que el coneixem,
sabem que fins als noranta un caixo ple de taronges l’haguera carregat al
camió. D’ací les analítiques. Acompanyada d’una vida sana plena de rutines:
sopes de llet amb pa, arròs caldós, casino i cafenet, i per la nit ous i carn.
Dieta mediterrània i caminar, sempre anava caminant a treballar, agafava
l’autobús fins la Renfe i a les terres a peu. Tot control, tot mètode. Però tal vegada estem davant d’una memòria
centenària real, ens recorda com el segon alcalde franquista feu els seus
negocis amb el molí. Com es féu el Prado Comarcal, obligats tots els carros, i com
la plaça del tio Juliet, que com es pagava, sols anaven els enxufats. Ens conta
una història preciosa sobre un camí del tio Roio; els milicians i els acords
amb les armes per davant. Pateix quan recorda com un “camisa vieja” , amb nom
de carrer on vivia la germana menuda, caçava amb el seu gos i li desfeia el seu
planter mentre que l’amo del gos l’amenaçava en pegar-li un tir si li deia
alguna cosa al seua animal. Inclús a l’ajuntament li manà a Sami – cap de la
policia – que el tancarà, mentre el salvava l’interventor de l’ajuntament, assenyala que
era català, fins que arribà l’alcalde i dormia a casa. Aquesta el marcà. Ja
viurà anys que una persona tant generosa no ho pot oblidar. I esta cansat de viure, de recordar, se li
acaba la voluntat i la paciència. Sentim de vegades com tararetja alguna del
les cançons del rabó, on estava Capeta teníem el local. A ell li deguem una
pel·lícula, la número cinc de TVV “Música Mestre”, inspirada en la seua
aventura de la Banda del rabó i del tapó. Cansant de viure i paraplègic , com
diríem, encallat a una cadira, una grua i un llit medicalitzat, és tot memòria,
sense ganes de molestar a la família, ens diu que fa ací. I és que el cervell
no ajuda a delirar, ens recorda la nàusea de Sartre, i la no por a la mort com
molts catòlics que la responsabilitat els fa recordar l’infern i eixa
possibilitat els angoixa. Un home fort,
ara amb una musculació pretèrita, que cavava les seues terres fins al
vuitanta-cinc anys, que tirava fem del bo, que entregà les terres i no va voler
saber-ne res més. No ha volgut tornar a veure-les. Un home que sap del camp, ha
arribat a vendre a sis euros l’arrova de taronges, pels periòdics sap com està actualment
el camp. Fort i resilent, no pot tornar a alçar-se, però amb noranta-vuit anys
va voler que el portàrem a votar pels de la terra, pel Bloc, i per tant per una
alcaldable jove, Jordi Joan, raons ne tenia i moltes. Un exemple de vida, d’un
ecosistema humà que com els carros va acabant, tot i que la nostra estima
intenta amablement ajudar a qui generosament tant ens ha narrat. Un banc del
record centenari que viu sense ganes, al qual en el seua aniversari li desitgem,
pel nostre egoisme, que siga per molts anys.
No hay comentarios:
Publicar un comentario