Vos deixe un artícul de l'amic Carles Choví que compartisc al cent per cent : No es tracta de rebre més o menys diners si no de canviar el sistema per a tindre un major i real autogovern.
Em fa pena el meu Poble
Carles Choví
Hui tocava escriure sobre el passat nou d’octubre o a molt estirar, sobre la comunionera de les Corts, però no em sent amb ànims. Em fa mal la consciència, aixina que he decidit canviar fons, to i extensió.
Em fa pena el meu Poble, tan acostumat a la vara que ni tan sols sent dolor quan esta descendix implacable sobre la seua esquena. Més al contrari, experimenta el malsà plaer de qui pensa que lo normal és patir i que al fer-ho esta contribuint a un bé major.
Sent pena pel meu Poble sobretot quan veig les explosions de goig que han seguit al consens produït entorn de la proposta d’exigència d’un finançament just per a les valencianes i els valencians. No em malinterpreteu, a mi també m’alegra que tots els partits polítics amb representació parlamentària hagen arribat a l’acord en este tema o que a ells s’haja sumat la societat civil de manera unànime, però ¿Potser no és açò una altra cosa que un simple prec de clemència que no passa de la humil sol·licitud a la mà que agafa el nostre garganxó per a què afluixe un poc la pressió? ¿Ha de pegar bots d’alegria el gos perquè s’afija un metre més a la cadena que el manté ancorat a un punt del jardí per preciós que este siga?
No hi ha un finançament que siga just. És un mite que s’han inventat per a donar esperances mentres tot seguix més o menys igual. ¿Que pot haver de just en un sistema que ens esprem i del que no rebem lo que ens correspon? ¿Que ens esprema menys? ¿Que ens done un poc més? Al remat la decisió sempre serà d’altres i no dependrà de nosaltres més que un xicotet marge de maniobra que ens done l’aparença de verdadera autogestió.
El valencià és un poble adult, perfectament capacitat per a administrar-se sense la tutela ni la supervisió d’altres i no pot aconseguir cap grau d’autonomia si no té el dret a decidir com recapta els seus impostos, com prioritza els seus gastos i quant aporta al fons comú de l’Estat i açò, açò és lo que el meu poble no percep i lo que em causa tanta pena.
Podem demanar que graciosament se’ns revise el sistema pel qual se’ns retorna una mínima part dels diners que aportem a les arques espanyoles, podem fingir que per mitjà del nostre Estatut d’Autonomia podem condiciona els Pressupostos Generals de l’Estat per a blindar un percentatge mínim d’inversions per al nostre territori, però mai tindrem en la nostra mà el timó que marque el nostre rumb.
Durant estos dies m’he fartat d’escoltar que no volem ser més que ningú però tampoc volem ser menys i estic d’acord. Comencem per no ser menys que els bascos i els navarresos que tenen els seus propis concerts econòmics. Ells si que poden determinar el camí que pren la seua economia. Posats a establir consensos entre la política i la societat, apostem per arribar al màxim establit prèviament i no reduïm les nostres aspiracions.
Però tal empresa necessita de la consciència prèvia del nostre propi Poble i este no percep lo injust de l’espoli a què ens veiem sotmesos, ni la relació que té este drenatge econòmic amb les carències que patix al seu dia a dia.
Llig en una enquesta publicada que la major preocupació de les valencianes i dels valencians és la falta de treball mentres que en penúltima posició es troba el Corredor Mediterrani, precedit per la inversió de l’Estat i tan cec està el meu Poble que no arriba a comprendre lo íntimament lligats que estan estos dos conceptes. Sense inversions com la del Corredor Mediterrani i moltes altres tan necessàries com este, la indústria no troba els factors òptims per a desenrotllar-se i sense una indústria potent i convenientment distribuïda pel territori no pot créixer l’ocupació.
Veig en la mateixa enquesta que entre els temes que més preocupen la població està l’educació i la sanitat i no obstant això, ni a un terç dels qui li preocupen estos temes els pareix important el finançament ¿i d’on creuen que ixen els diners per a pagar lo que tant la lleva la son?
Administrar els nostres impostos, prendre decisions sobre en que es va a gastar allò que s’ha recaptat, és precisament tindre la possibilitat que eixes preocupacions deixen de ser-ho i aixina i tot, tan acostumat està el meu Poble a contribuir solidàriament a l’educació d’altres, a la sanitat d’altres i a les infraestructures d’altres que no compren que esta solidaritat s’ha construït a costa del futur dels nostres fills.
De propina: Em fa pena el meu Poble, m’entristix el seu endormiscat conformisme que ha permés la floració de tota una sèrie d’aprofitats xarlatans de fira que ens han tret els xavos durant massa temps sense una reacció que demostrara que ens corria sang per les venes. Ara i només ara pareix que ens ha fet bola la corrupció i hem deixat d’engolir, ara que cada euro que s’han emportat d’ací i que mai tornarem a vore ha sigut sostret de l’educació dels nostres fills, de la sanitat dels nostres malalts i de les nostres possibilitats de créixer. De la mateixa manera que anomenem fills predilectes i donem altes distincions als que han destacat en el seu camp i han contribuït a que els valencians siguem més i millor coneguts, hauríem d’establir unes distincions de repudia als que ens han arrabassat la dignitat. Tots coneguem a algú que s’ho mereix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario